Anton Català Gomis
(Alcover, 1911- Barcelona, 1970). Fou un pintor català nascut a la vila d’Alcover (Alt Camp). De família pagesa, ben aviat tingué l’oportunitat d’entrar en contacte amb l’estudi de la cultura clàssica, el llatí, la literatura i l’art, a la vegada que aprenia l’ofici d’ebenista.
Als 19 anys es traslladà a viure a Barcelona, on, combinant l’estudi amb el treball, seguí la carrera de Belles Arts a l’Escola de Llotja. Fou deixeble de Lluís Muntaner, Ramon Calsina, Francesc Labarta i Antoni Vila Arrufat.
El 1940 es casà amb Glòria Agràs, també filla d’Alcover, amb qui van tenir tres filles: Marta, Mireia i Glòria.
Malgrat que passà períodes tan difícils com la guerra i la postguerra, la seva ocupació va estar sempre relacionada amb l’art on s’hi expressava d’una forma natural i directa, deixant traspuar el seu sentit honest de la vida, el seu amor per la terra i el treball i el gust i respecte per l’art en totes les formes de manifestar-se.
Galeria fotogràfica
Obra mural de l’artista Anton Català Gomis (1911-1970) a l’església d’Hostalets de Pierola (Anoia)
Pintor muralista
Fou una persona humil i sincera, amb una forta exigència amb sí mateix, que s’expressà a través d’un dibuix net i segur, amb composicions àmplies i arriscades, dominant els grans espais i també els més petits, però sempre amb un sentit monumental. Aplicà el color amb tota valentia, sempre al servei d’un dibuix acurat, de perfecta anatomia.
La seva pintura, sempre relacionada amb l’home, el traspassa i n’expressa una espiritualitat que el fa profundament religiós. És un art d’equilibri i de puresa, de calma i de repòs. Ni violències ni duresa. L’obra és clara i plena d’espiritualitat sense misteri, alegre i lluminosa. Les figures, que sovint recorden l’actitud i el rostre dels que ell estimava, sens mostren amb gestos lents i ritmes suaus, amb un càlid hieratisme i una intensa i sincera vida interior.
El crític d’art Davensol va dir d’ell:
“En veure la seva pintura s’hi observa una actitud humanística. Els personatges que representa tenen sempre un gest de noblesa i un càlid hieratisme, una intensa i sincera vida interior que transfigura els rostres.” “És, doncs, un art religiós figuratiu, ço que no vol dir el mateix que realista. Figuratiu per a reconèixer la representació. Amb palpitació humana per a fer-lo comunicable universalment. Amb missatge espiritual per ajudar a acostar-nos al misteri religiós. Per ajudar a la sensibilitat, a la imaginació, a la memòria dels fidels, a entendre amb imatges concretes, la doctrina i la història de la religió.”
“És un art d’equilibri i de puresa, de calma i de repòs. Una pintura que no ha volgut renunciar a la cal·ligrafia, a l’escriptura màgica del dibuix, i, posant l’accent damunt la línia, damunt del contorn, damunt d’uns límits ideals d’una forma quasi immaterialitzada, expressa un tema determinat sense estridències, vist amb sensibilitat de percepció, sempre acompanyada d’un profund estudi de les formes, d’actituds, anatomies i vestidures i d’una composició oberta i equilibrada que redueix l’esquema plàstic a la cosa més primària, eliminant detalls anecdòtics ornamentals, fent ús d’una certa abstracció, al concretar l’essència del tema que s’explica, el que, a fi de comptes, li dóna una riquesa nascuda de la perfecció dels valors plàstics secundaris que s’han emprat.”
“Diríem que és un art a la manera d’un naturalisme subjectiu, regit més pels moviments i anhels de l’ànima que pels sentiments físics. Ni violència, ni tenebra, ni duresa no hi ha en cap lloc de la seva pintura. La seva obra és clara, plena d’espiritualitat i sense misteri. És una pintura alegre i lluminosa, on les figures se’ns mostren en gestos lents, en ritme suau, i que dóna la impressió de camins oberts vers el cel.”
“Si la pintura de Català i Gomis era profundament humana, i, a la vegada, valerosament decidida vers la cosa divina; si els seus ulls humans, lligats a la seva visió de la vida, escorcollaven els misteris divins, i les seves mans expressaven en les blanques parets l’espiritualitat que emplenava la seva ànima; si la seva pintura no era inquietant ni pertorbadora, sinó que s’encaminava netament vers el camí de l’edificació espiritual i religiosa (…) és que la pintura de Català i Gomis havia arribat a aconseguir els alts destins que es proposà, inspirant-se en els misteris de la fe, i podem considerar la seva obra com a vàlida i molt important dintre de l’art religiós”.
Ventura Solé, Daniel “Davensol” (maig i juny 1970). Anton Català i Gomis, artista-pintor (1912- 1970). Revista Cultura. Valls.